Els vaig a explicar un “secret”: en la segona planta de l’Ajuntament de València, dels set càrrecs públics que tenim allí despatx, sis som orgullosament visibles. No està malament, no? Des de fa tres anys, tal com va dir Juan Nieto en aquest mateix periòdic: “València ja és visible”. I el nostre ens ha costat.

Hem plorat, hem lluitat, hem cridat. Ens hem qüestionat, ens hem amagat, ens hem danyat. Hem sigut objecte de burles, d’acudits, de bromes pesades. I hi ha gent que s’ha quedat pel camí amb el cor trencat. Molt trencat.

Ara “sembla” molt fàcil eixir de l’armari però, no fa tant de temps, calia ser molt valent per a fer-ho. A menys, clar, que fóres una vedette de revista i només servires perquè et rigueren les gràcies. Açixò sí que estava permès.

Recorde el meu primer orgull a Madrid amagant-me perquè les càmeres no em tragueren en la televisió i ma mare no poguera veure on estava. Beneïda innocència! Eixir en l’orgull a València era, per a mi, una cosa totalment impensable.

El canvi no és una cosa que evidentment s’haja produït en estos tres anys, però el treball de l’equip de govern, amb Isabel Lozano al capdavant d’Igualtat i Polítiques Inclusives, ha fet molt. La nostra visibilitat també. Què diferent haguera sigut si en la meua època alguns i algunes no s’hagueren ocultat! El missatge que es llançava era horrible.

Ahir, no obstant açò, eixirem al carrer. Amb càmeres, amb testimonis, amb llum i taquígrafs. No és fàcil. Mai és fàcil. Però ahí estàvem. Dient-li als que encara tenen por que no estan sols ni soles. Que no passa res. Que tenim molt que celebrar. La vida, sense anar més lluny.

Ahir celebrarem que existim, que no tenim por ni res que amagar, que l’amor no exclou, que els temps foscos van passar, que no hi ha volta arrere, que el respecte és fonamental en la nostra societat, que som visibles. Visibles! Quina paraula tan bella!

Gràcies per la lluita. Gràcies per la tenacitat. Gràcies per no defallir. Gràcies per ser, per existir, per plorar i per riure. Gràcies per tantes i tantes coses. Gràcies.

Perquè el col·lectiu LGTBI+ existeix. I molt. I són iguals a la resta de la ciutadania: mengen, beuen, somien, treballen, opinen, critiquen. Absolutament iguals en la diferència. I València, esta València, està orgullosa d’això.

Llegir l’article en El Mundo