València Enamorada

Hi ha una maledicció xinesa que diu: “Tant de bo visques en temps interessants”. Ningú ens negarà que estos últims dies han sigut d’allò més “interessants”.

Mentre el món es preocupa per Catalunya, ací a València la festa no cessa: “La tresorera del PP, Carmen Navarro i Alfonso Grau, imputats per la trama de finançament il·legal de València.” “La UDEF acredita que Camps va enriquir a Aspar amb la Fórmula 1.” Camps va negociar amb Ecclestone una comissió de 5 milions d’euros per a l’empresa de la Fórmula 1.”

I la guinda del pastís: el recurs de la vergonya. Un recurs del Govern Central “que ataca l’autonomia local i que impedeix que atenguem a les persones que estan esperant a ser valorades per a accedir al seu dret de la Llei de Dependència”, com bé van explicar els meus companys Sergi Campillo i Consol Castillo. Una bomba en la línia de flotació dels més febles. Tot açò por dies abans del nostre dia gran, del nostre 9 d’Octubre.

No deixa de ser una meravellosa coincidència que el nostre dia gran, el de les reivindicacions, el de la nostra identitat com a poble, també siga el nostre particular dia dels enamorats. Encara sort que sempre ens quedarà Sant Dionís.

València està enamorada i cada dia va a més. I no ho dic jo, ho diuen els propis pastissers que parlen de 200.000 mocadoras i un augment de fins a un 10% en la producció anual. Casualitat o no, la primera campanya pròpia que vaig impulsar des de la Regidoria de Comerç.

El Partit Popular va dir en un ple: “Ustedes están en el Bonica Fest, están en el bailecito, en el suavecito, y ahora en la pulserita de Sant Dionís. Ustedes no están en la faena”. Doncs que m’expliquen què és “estar en la faena” si no és apostar pel nostre comerç, pels nostres mercats municipals i per les nostres tradicions amb campanyes com el Bonica Fest o Sant Dionís que, els agrade o no, han sigut un èxit rotund.

Demà tenen vostès dos possibilitats: eixir al carrer plens d’odi creient-se més espanyols que ningú com més ens insulten en la processó cívica o celebrar l’amor amb tota la ciutat. Jo, criden-me romàntic, optaré per la segona. I enguany per partida doble en tindre l’honor de portar la regona borla de la nostra Senyera.

I encara que l’amor engreixa, un dia és un dia, a la vesprada després de la paella celebraré el meu estat d’enamorament permanent. Sí, amb un massapà.

 

Llegir l’article en El Mundo