Pressupostos Generals

Parlem clar. L’altre dia, donant una xarrada en #CreativeMornings, un esdeveniment simultani amb la mateixa temàtica a nivell internacional, comentàvem que tots els polítics gastem eufemismes a l’hora d’expressar-nos. Intentem, i moltes vegades amb gran perseverança, no dir paraules malsonants davant el risc de ser titllats de malparlats i, fins i tot, maleducats. Una vegada adquirida la identitat de polítics o representants públics hem de ser exemple de saber estar. Les eixides de to no solen ser una opció en el nostre llenguatge o en la nostra manera d’actuar.

Esta setmana, després d’estudiar detingudament els pressupostos generals de l’Estat, hem sentit i llegit que en Compromís estem disgustats, que estos pressupostos no s’ajusten a la necessitat del poble valencià o que anem a “montar el pollo”.

Jo admire i respecte profundament als meus companys. Haver d’eixir en roda de premsa a comentar uns pressupostos tan indignes comporta un exercici d’autocontrol que ja volgueren molts.

Però miren, podem intentar explicar que són injusts, que destinen solament cent dinou euros per habitant, quan la mitjana estatal està en cent vuitanta-cinc. Cridar demanant un contracte programa per a l’EMT de València, tercera ciutat de l’Estat, que sí tenen Madrid, Barcelona i Canàries. Parlar si volem dels milions que es porta el Teatre Real i de l’almoina que ens donen per al Palau de les Arts. Raonar sobre que a la segona pinacoteca més important, el Museu de Belles Arts de València, se li dota amb sis-cents mil euros quan al Museu del Prado, la primera, se li rega amb quaranta-sis milions.

I al final – criden-me endeví – ens quedarem amb això, amb el disgust. A Madrid, el PP i Ciutadans, ens miraran des de la seua poltrona amb cert aire de superioritat. A València, eixos partits, miraran a terra sense alçar el cap i encongint els muscles mentre ací diuen una cosa i allí voten una altra sense donar cap tipus d’explicacions.

Per això, ja que no ens va a quedar una altra llevat que isquem al carrer tots junts -repetisc: tots junts!- a reclamar el que és just, almenys deixen-me la possibilitat de dir en veu alta el que pense dels pressupostos, per a veure si algun s’assabenta. I escolten, deixant les ambigüitats, no trobe manera més castissa, més castellana, més espanyola o més madrilenya de dir-ho. Per als valencians, els pressupostos generals de l’Estat són una merda. Una autèntica merda.

 

Llegir l’article en El Mundo