Fa anys la companyia valenciana Arden Producciones va fer una brillant adaptació de l’“Othelo” de Shakespeare on el protagonista era mut. Em va semblar molt intel·ligent veure com Yago anava inoculant el verí de la gelosia en un personatge la comunicació del qual estava francament limitada.

Estos dies m’ha semblat reviure aquell muntatge llegint tot tipus d’articles sobre el miserable atemptat de Barcelona. La societat assisteix a una brutal infecció, esta vegada no de gelosia sinó d’odi i, com el personatge de la versió, muts davant tanta immundícia. I el pitjor és que cala. Ahí radica la victòria dels violents, dels assassins, dels terroristes. Tant en el fet atroç comés, com en les seues conseqüències socials.

Culpar a Ada Colau de l’atemptat es torna més miserable encara quan l’acusació es produeix en una homilia. Les mostres brutals de catalanofobia no han cessat en tota la setmana. El feixisme ha campat a plaer en xarxes socials i en portades de periòdics. I no sé si ens adonem o, com Othelo, som incapaços de destriar què hi ha de cert en cada informació que s’ha vomitat estos dies i, al final, l’odi transmès ens portarà a alguna cosa pitjor.

Contra el terrorisme i els extremismes els càrrecs públics, els que sí tenim veu, hauríem d’haver estat units i donar una resposta conjunta. Però no per a debatre ara si Espanya és una i no cinquanta-una. No per a posar en boca d’altres paraules que no han dit. Units per a donar, com a persones, una resposta total de rebuig a tot tipus de violència. Però alguns no són capaços ni tan sols d’alguna cosa tan bàsica.

Açò no s’arregla només augmentant la seguretat i endurint el codi penal. També cal obrir altres debats. Debats que no interessen. Debats pels quals et poden ratllar quasi de col·laborador necessari. Perquè, no ens enganyem, açò es no s’ha produït per generació espontània. Açò no són quatre bojos que s’emboliquen a tirs i lloguen una furgoneta. Açò ve des de lluny, de relacions internacionals, de guerres econòmiques, dels errors comesos en el passat.

Perquè si no obrim eeix debat, al final de la història, algú pensarà que tot açò s’ha produït per quatre pilons assassins.

Encara em queda l’esperança d’un Othelo dient-li a Yago: “Bueno, pues molt bé, pues adiós”, mentre fa memes de “El fill de la Tomasa” com a antídot per a no tornar-se gilipollas davant tant bàrbar-tertulià.

Llegir l’article en El Mundo