Llig en els periòdics que cap partit d’esquerres es pot oposar al pacte aconseguit per PSOE i Podemos per a aprovar els pressupostos generals de l’Estat. Utilitzant l’equivalència lògica podríem pensar que qui s’opose al pacte no és d’esquerres i ha de ser llavors de dretes. Pura fal·làcia.

Poguera semblar, també, que ningú ha volgut incloure cap variable en esta qüestió. Una variable tan lògica per a Compromís com és l’agenda valenciana. No, ací és tot blanc o negre, sense matisos. O amb mi o contra el meu. No sembla la manera més intel·ligent d’obtindre els quatre valuosíssims vots del meu partit. No vull ni pensar que algú estiga buscant d’esta manera tot el contrari. Ja saben, psicologia inversa. Sí, però no. I aprofite que el Pisuerga passa per Valladolid.

Podria reformular la sentència dient que cap partit valencianista obviaria les nostres necessitats en la formulació dels pressupostos generals de l’Estat. En quina situació deixaria açò a alguns i algunes? Resultaria estrany, i més ara que està tan en voga denominar-se «valencianista, feminista i d’esquerres». Els va faltar afegir ecologistes i ja són Compromís. Ja se sap, el roce hace el cariño.

Els pressupostos generals de l’Estat són una oportunitat per a fer polítiques progressistes, i d’açò ens alegrem. Però també han de servir per a saldar deutes històrics amb València. I no, no es tracta únicament de nacionalisme. Es tracta d’obtindre justícia envers el poble valencià. Ho va dir per primera vegada l’alcalde Joan Ribó, i molts es van apuntar després al carro: «No volem ser més que ningú, però tampoc menys que ningú». Siguem sincers: estem farts de ser els últimos.

La música dels pressupostos sona bé, però afinem amb la lletra. Pagar el deute de la Marina de València, incloure una quantitat equitativa a la que se li dóna a Madrid o Barcelona per al transport metropolità, augmentar la partida per als nostres contenidors culturals, no és un regal ni moneda de canvi; hauria d’haver sigut fa molts anys una obligació.

En l’Ajuntament de València nosaltres hem complit. Hem reduït el deute, eixit del pla d’ajust i pagat a proveïdors dins del termini. Ara li toca a l’Estat fer, no el que puga, si no el que és just. El que volem per a nosaltres és una equivalència lògica en els pressupostos. Som el 11% de la població, la tercera capital de l’Estat, una Comunitat pobra que paga a altres comunitats riques, en definitiva: «ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer».

Llegir l’article en El Mundo.