El Caos

Em passa sempre. Escoltant el discurs de la dreta no deixa de sorprendre’m que ens fiquen la por en el cos per a fer-nos pensar que tot govern que no dirigisquen ells es convertirà en un autèntic caos. Al ple, a les comissions, ens ho repeteixen en l’Ajuntament de València. Per a ells la nostra gestió és tota una hecatombe i ells són els salvadors de la ciutat. Tot ho feien bé i si dimissió és una paraula que desconeixen, autocrítica no entra en el seu vocabulari.

Després de quasi dos anys en el govern municipal es pot afirmar amb rotunditat que el caos estava instal·lat en aquesta ciutat quan nosaltres arribàrem. De fet, en este període hem hagut d’invertir un temps valuosíssim en posar ordre a la seua gestió i això, clar, no senta bé.

Viure en el caos, algunes vegades, és un autèntic luxe: la inspecció és inexistent, el cobrament d’impostos és una deixadesa, el deute es dispara, la il·legalitat ronda en cada barri… En definitiva, la pillería viu a pler. Molts han viscut bé, no per damunt de les seues possibilitats, sinó per damunt de les de totes i tots. Solament feien falta uns bons contactes, un somriure encantador i, qui sap, pel llegit en premsa, una donació sucosa o un rellotge de luxe. A voltes ni això.

Ara ni saben ni poden fer oposició. No tenen arguments. Solament poden tornar una vegada i una altra a la Batalla de València, agitar banderes i negar llengües. Un auto-odi en tota regla.

Perquè ens odien. No a nosaltres sinó a tots: a uns per haver-los tancat l’aixeta; a uns altres per alçar les seues misèries. I no solament ells, també els seus compinches. Els que han aprofitat este desastre i han fet negoci. Els que no pagaven impostos ni taxes. Els que cometien irregularitats en les seues accions. Els que solucionaven els seus tràmits amb una telefonada. Els que es creien per damunt del ben i del mal en esta beneïda ciutat.

Per això quan apliquem la legalitat alguns ens cobreixen ara de querelles (jo mateix porte tres i quatre sentències a favor). No els agrada que furguem en els calaixos de la gestió anterior. A molts els agradaria que les coses seguiren com abans, però afortunadament no és així. Ho sent, abans tot era normal fins que va deixar de ser-ho. I jo no vaig vindre ací perquè tot seguira normal.

 

Llegir l’article en El Mundo