L’ésser humà té un potent sentiment de permanència. Busquem, conscientment o inconscientment, transcendir a la nostra pròpia existència. Alguns ho aconsegueixen i uns altres no; i, com en la pel·lícula “Coco” s’esvairan de la memòria col·lectiva.

Els polítics somiem també amb realitzar algun servei públic a la comunitat que romanga per sempre en la retina. Jo mateix, quan acaricie el projecte del Mercat del Grau, somnie amb passejar per allí en uns anys i veure una realitat que, ara com ara, només existeix en els papers.

Però si hi ha un regidor que en uns anys podrà passejar per València i sentir orgull del seu treball eixe serà Giuseppe Grezzi. La mobilitat revoluciona la filosofia d’una ciutat i no sempre és entesa ni benvinguda quan es produeix. De fet, les conversions en zona de vianants, solen ser una mesura impopular.

Només cal recordar el polvorí que va alçar en el seu moment la conversió en zona de vianants del carrer Don Joan d’Àustria. Es deia que anava arruïnar la zona. Anys després ningú dubta que és un dels grans eixos comercials de la ciutat. A Madrid en 1968 es va boicotejar el projecte del carrer Preciados, i hui dia és, juntament amb Portal de l’Angel de Barcelona, una dels carrers amb el lloguer comercial més car d’Espanya.

El món sencer converteix en zona de vianants els seus centres. A Londres, l’alcalde Sadiq Khan ha anunciat la conversió en zona de vianants d’Oxford Street per a 2020. M’imagine que rep semblants insults xenòfobs què ací escoltem. Al carrer Florida de Buenos Aires es va restringir el trànsit en 1913 i es va convertir en zona de vianants en 1971. A Amsterdam, el carrer Kalverstrasse és una dels carrers més cars del món per a instal·lar un negoci. Endevinen qui té restringida la circulació en aquest carrer? Exactament, els cotxes. En tot cas, l’objectiu principal de convertir en zona de vianants no és millorar el negoci dels comerços, sinó recuperar espai per als ciutadans. Els carrers com a espais de trobada on fer ciutat.

Giuseppe ho va veure clar des del principi i, al mateix temps que un servidor permetia l’ocupació de l’espai central de la Plaça de l’Ajuntament, ell la tancava al trànsit els últims diumenges de cada mes. Un combo de l’àrea de mobilitat i espai públic que Grezzi dirigeix. La polèmica per a l’oposició estava servida. Des de llavors no han deixat d’atacar-ho per les seues múltiples accions i ho han convertit en el sac de boxa on assaciar les seues pròpies frustracions. Cert que té un caràcter apassionat, que no eludeix el cara a cara i que a vegades el seu cor bombeja en excés. Però no menys cert és que és un dels regidors que més clar té el seu pla estratègic per a la ciutat i que el defensa amb vehemència.

Les polítiques de mobilitat, com moltes altres, estan modificant la fisonomia de la ciutat. Pot ser que ara no les entenguem, fins i tot que no les compartim, però en un futur no gaire llunyà, tirarem la vista arrere i recordarem al “Dimoni Grezzi” com una de les persones que va ajudar el canvi positiu que Compromís està impulsant a València.

Jo, mentre ocorre, veig “La casa de paper” i m’imagine al seu costat cantant: «Tutte le genti che passeranno. O bella, ciao! Bella, ciao! Bella, ciao, ciao, ciao!»

Llegar l’article en El Mundo.