Aprendre no pot ser roín

No ho entenc. De veres que no ho entenc. Disculpen la meua ignorància, però no pot ser roín que algú aprenga tres idiomes. Pense en eixos països on els menors dominen a la perfecció, posem per cas, l’anglès, el francès i algun altre idioma més i em cau la bava. Em quede embadalit mirant-los i escoltant-los parlar, des del meu castellà i valencià, i el meu sempre “nivell mitjà” d’anglès. Això ha de ser la pera, a més d’un avantatge tremend per al futur.

Perquè per a dominar un idioma cal aprendre’l des de ben xicotets. Això és així, o directament no és. Ja m’haguera agradat en la meua època, en eixa on es donaven unes hores de “llengua vernacla” i unes altres de “llengua estrangera”. Una generació on la immensa majoria no vam aprendre un altre idioma en l’escola, sinó en una acadèmia. Ja m’haguera agradat.

I tot açò ve al cas del plurilingüisme, del que tant es parla. Més enllà de consideracions jurídiques, que respecte, em centre en el fet de conèixer, preservar i fomentar la nostra llengua, el valencià. Perquè se’m fa difícil entendre com a València es pot estar en contra del valencià.

Jo, he de reconèixer-ho, ni tan sols vaig aprendre valencià en l’escola. Va ser fent teatre en el món faller. O parlaves valencià o no participaves en el concurs. I a força de practicar, memoritzar, llegir i parlar, vaig aconseguir estimar esta llengua. Per obligació.

Després ens fiquem nerviosos quan en eixe mateix àmbit de la festa una fallera no se sap l’himne regional, o directament sua tinta per a pronunciar dos paraules seguides en la nostra llengua. Això, senyores i senyors, no s’arregla en dos vesprades ni en tres. Això s’arregla des del bressol, és a dir, des de l’ensenyament. I en eixes està el Conseller Marzá.

Ens emocionem amb la Geperudeta, se’ns posen els pèls de punta amb la Mare de Déu, però a ningú se li ocorre nomenar-la “Jorobadita” perquè hem après des de ben xicotets que “Geperudeta” no té cap traducció. Eixa és la nostra llengua, és la nostra cultura, és la nostra identitat. L’altre… l’altre no té nom.

I no pot ser, com diu Empar Moliner amb molta ironia, que “El castellà és un idioma que vostè i jo tenim el deure de conèixer. I el valencià és un idioma que alguns tenen el dret de parlar.” Tenim una riquesa que pocs pobles tenen, tenim una llengua pròpia que hem de conservar, eixa és la nostra obligació.

 

Llegir l’article en El Mundo